Monuments
Casa ajuntament
Església dels Sants Joans
Calvari-Ermita
Arquitectura de l'aigua
Cassoleria d'Àngel Domínguez
Jaciments Arqueològics
Casa Ajuntament
De fet, un document datat l’any 1611 cita Pere de Borja i Centelles, governador de Gandia, com propietari al lloc de Potries “d’una casa gran i nova, amb moltes sales, tan bona com la millor de totes les que posseeix la senyoria’’. Pere de Borja i Centelles va ser el segon fill del matrimoni entre el duc de Gandia, Carles de Borja, i la comtessa d’Oliva, Magdalena Centelles. El matrimoni entre Carles i Magdalena unificà dues importantíssimes possessions senyorials. Serà l’any 1595 quan els Borja incorporen als seus dominis els del comtat d’Oliva, mitjançant matrimoni. Creiem que la casa nova del document és el magnífic edifici de l’actual Ajuntament de Potries, i és evident que ha estat construït de nova planta entre l’any 1595 i 1611, segurament per qüestions merament econòmiques, relacionades amb el control i fiscalització d’un conjunt de propietats que, des d’aleshores, els Borja havien d’administrar.
L’ajuntament conserva l’estructura original així com d’alguns singulars elements: les reixes de ferro forjat a la façana, els magnífics paviments ceràmics policromats amb paral·lels al Palau Ducal de Gandia o al Saló de Corts del Palau de la Generalitat de València.
Alguns dels elements decoratius propis del renaixement tardà i la qualitat de certs materials emprats en la construcció el vinculen a les classes dirigents i adinerades de l’època.
La fàbrica és bàsicament de tàpia mixta amb rajola, a excepció de la base de la cantonera de la façana principal, feta amb carreus de pedra. Disposa d’una planta en forma de U, amb un cos principal de planta baixa, primer pis, cambra i coberta a dues aigües de teula àrab; encara que aquest cos principal articula quatre dependències més superposades, dos a cadascun dels extrems de l’edifici.
Les dues primeres se situen entre la planta baixa i el primer pis, a manera d’entresòl, amb accés directe des de l’ampli vestíbul mitjançant elegants escales decorades amb rajoletes del mocadoret. Les segones se situen entre el primer pis i la cambra. Aquesta disposició de les dependències de l’edifici es correspon amb els buits de la façana principal. Situa un pati rectangular a la part posterior, flanquejat pels dos cossos annexos amb planta baixa i pis. També d’uns adossats a la façana del pati, que disposen de coberta a una vessant cap a l’interior, i eren els espais on antigament se situaven annexos econòmics com les quadres, la pallissa i la cuina.
En la primera fotografia observem l’entrada principal a l’Ajuntament amb el bigam de fusta original, en la segona fotografia el despatx de l’alcaldia, amb el paviment ceràmic policromat
A la fi del segle XIX la corporació municipal, a causa de l’enderrocament del vell edifici del consell situat en la plaça de l’església, adquireix aquest immoble a un ric propietari i industrial dedicat a la filatura de la seda, Domingo Llopis, i el constitueix en la seu de l’Ajuntament, a més d’instal·lar el rellotge públic, les escoles, els habitatges dels mestres i una xicoteta presó. Una acurada restauració al començament dels anys 80 va fer possible la conservació d’aquest edifici, així com dels seus singulars elements.
Església dels Sants Joans
La parròquia de Potries es va constituir com a independent, a l’últim quart del segle XVI, a causa de la remodelació de la diòcesi de València duta a terme per l’arquebisbe Sant Joan de Ribera l’any 1574, abans era una rectoria de moriscos pertanyent a Oliva. L’església té la tipologia característica de l’arquitectura religiosa de l’època, influenciada per les premisses jesuítiques.
Presenta planta de creu llatina inscrita en un rectangle, nau central coberta amb volta de canó i faixons, capelles laterals, creuer no emergent i torre – campanar ocupant l’espai de la primera capella del costat de l’epístola. L’interior de l’edifici és sobri, articula l’alçat mitjançant un ordre compost de pilastres sobre pedestals, arcs faixons i volta de canó.
Considerem que hi ha hagut, almenys, dues intervencions que han ampliat l’església per la porta de l’evangeli. La primera, executada entre la fi del segle XVII i el començament del XVIII, que afecta fonamentalment les capelles laterals fent-les més grans i cobrint-les amb cúpula, i la façana acurtant-la i disposant a la part superior un perfil mixtilini, ambdues obres molt en la línia del barroquisme propi de l’època.
La segona, duta a terme al primer quart del segle XIX, que comporta la construcció d’una nova capella, dedicada a Sant Blai, a l’altura del creuer. Aquesta presenta planta de creu grega coberta amb cúpula sobre petxines i llanternó: la seua concepció arquitectònica ens remet al corrent classicista dictat des de l’Acadèmia de Sant Carles de València.
La fàbrica de l’església és fonamentalment de maçoneria i morter de calç, encara que també s’utilitza la rajola; mentre que els carreus de pedra es localitzen a la sòbria portada, les cantoneres de la torre i la capella de Sant Blai, però sobretot, al cos de les campanes de la torre, construït exclusivament amb aquest material local. Aquest element constructiu ens acosta estilísticament amb el període d’erecció de la parròquia, constituint un exemple de l’arquitectura manierista de tall herrerià de la nostra comarca. La coberta és a dues aigües amb teula àrab.
A l’església es conserva la relíquia de Sant Blai (s. XVI), patró del municipi, i una còpia de la talla barroca policromada del Crist de l’Agonia, procedent de l’ermita de Potries. Aquests elements del nostre patrimoni cultural mantenen vives al nostre municipi importants tradicions de caràcter religiós i festives; com ara les tradicionals processons de la Baixà i la Pujà a les festes majors. I poques festes tenen l’arrelament i acceptació popular com el conegut Porrat de Sant Blai a Potries. Any rere any, i sense interrupcions des de fa segles, són milers els visitants que hi acudeixen al nostre municipi, per complir amb el ritual religiós de passar-se la relíquia del sant per la gola per a guarir-se de les malalties.
Calvari – Ermita
L’ermita es localitza en el cim d’un xicotet monticle, de 137 metres d’altitud, al sud-est de la població. El seu entorn està qualificat de protecció oficial, pel seu valor ambiental i paisatgístic, en les Normes Subsidiàries de Potries.
Un costerut camí flanquejat de xiprers, on se situa el Calvari, permet l’ascensió des del nucli urbà fins a l’ermita. Empedrat i escalonat, és un camí amb un pendent accentuat. En el tram superior, el camí es bifurca i es corba fins a desembocar en una placeta semicircular que se situa davant de l’edifici de l’ermita. La plaça està tota envoltada per una barana de maçoneria, amb lloses de pedra calcària en la part superior, i constitueix una vertadera balconada sobre l’horta amb unes magnífiques vistes.
Va estar construïda pels veïns del poble sota la direcció de l’arquitecte Carlos Spain a mitjan segle XIX, encara que amb anterioritat, al conjunt del Calvari hi havia una petita construcció que des de l’any 1799 albergava la imatge del Crist. D’això ens parla un llibret publicat al segle passat, pel fill de Potries, escolapi i pedagog, Fernando Garrigós, titulat: “Historia septenario y gozos a Cristo Señor Nuestro crucificado en la milagrosa imagen que con el nombre de la Agonía se venera en el Ermitorio del Calvario de Potries”.
L’ermita reprodueix, a petita escala, els models arquitectònics neoclàssics que es prolonguen durant la primera meitat del segle XIX seguint les premisses que dicta l’Acadèmia de Sant Carles de València. Les obres s’iniciaren l’any 1854, any que diu la tradició la intercessió del Crist va salvar la població d’un brot de còlera, i s’hagueren de prolongar fins més enllà de l’any 1861, ja que aquest any l’ajuntament decideix traslladar el Crist a l’església dels Sants Joans per acabar la capella major de l’ermita. Hi ha una inscripció a la façana on apareix la data de 1865 com a possible finalització del temple.
La planta de l’edifici és un quadre de 15 metres de costat, on hem de distingir el temple pròpiament dit, que ocupa la part central, i dues dependències annexes que s’adossen longitudinalment als laterals del temple. La seua planta presenta una disposició de creu grega inscrita en un rectangle, transsagrari i un atri o vestíbul als peus. Exteriorment, l’aspecte de l’Ermita és compacte, suavitzat pels jocs que creen els volums arquitectònics visibles a l’exterior, i que es corresponen amb l’original distribució dels espais interiors.
La façana és d’una sòbria i elegant concepció neoclàssica, on la disposició simètrica de les obertures alleugereixen la seua robustesa i creen un delicat joc de massissos i obertures, de llums i d’ombres. Les naus es cobreixen amb volta de canó i faixons i en la intersecció de la nau amb el creuer s’eleva una cúpula amb tambor octogonal sobre petxines.
La plàstica arquitectònica domina sobre la decoració. Les pintures de l’interior són obra del pintor Luís Téllez-Girón i Belloch. També hem de comentar que a l’altar major es disposa una fornícula central que alberga la imatge del Crist de l’Agonia, talla policromada del segle XVIII.
A partir del segle XV van sorgint a Europa els primers calvaris amb el seu corresponent viacrucis, encara que a les nostres terres es desenvolupen majoritàriament al segle XVIII. Aquests calvaris reproduïen en l’àmbit local el camí que Jesús va fer durant la seua passió, des del palau de Pilat fins al Gòlgota. Així, els cristians que no podien pelegrinar a Terra Santa, tenien a casa seua la via sacra. El camí del calvari s’acompanyava de les catorze estacions, que solien ser capelletes d’obra, normalment ornades amb plafons ceràmics on es representaven les distintes escenes de la Passió, a les quals el creient es podia detenir a fi de reflexionar i pregar.
El Calvari de Potries està constituït per un conjunt de construccions fetes amb rajola massissa, de base rectangular i uns dos metres d’alçària, que s’alineen al costat dels xiprers que flanquegen el camí empedrat de la pujada a l’ermita. Apareixen rematades per uns sinuosos i elegants frontons amb volutes i coronats amb una creu, tot elaborat amb terrissa feta a motlle als rajolars de la família Aznar de Potries. Totes disposen al davant de plafons ceràmics amb les estacions del calvari.
Aquest calvari ja existia a les darreries del segle XVIII perquè tenim constància documental que en 1799 es construeix un nou casalici per albergar la imatge del Crist de l’Agonia. Durant la Guerra Civil (1936-39) es va consumar la destrucció dels plafons ceràmics d’aquest calvari, substituïts tots l’any 1954, any de celebracions pel centenari del Crist, moment en el qual suposem que es va donar l’aspecte actual a les estacions.
Un any sí, i l’altre també, els veïns del poble baixen en processó pel camí del calvari les imatges que es troben a l’ermita, el Crist de l’Agonia i la Divina Pastora. Així, amb la tradicional i pintoresca Processó de la Baixà, s’inicien les festes Majors de Potries, als darrers dies del mes d’agost, encara que antigament les festes se celebraven al mes d’octubre. Les imatges romandran a l’església parroquial fins al darrer dia de festes, quan tornen a pujar pel mateix camí fins a l’ermita, a la Processó de la Pujà.
En els últims anys del segle XVIII vivien a Potries Bautista Fuster i la seua esposa Teresa Morant. Enmig de la seua escassa fortuna conservaven, amb eixa veneració que les famílies consagren als objectes que van heretar dels seus pares, una imatge d’alabastre amb el títol de Crist de l’Agonia. Bautista Fuster va morir el 27 de juny i la seua esposa el 14 de novembre de l’any 1799, sucumbint aquesta última a la terrible malaltia de la tisi. Seguint les preocupacions vulgars de l’època, es van traure de la casa mortuòria el mateix dia de la defunció de la dona, tots els mobles, que junt amb la imatge, havien de ser past de les flames, perquè no es propagara l’epidèmia.
Es trobava present un home anomenat Tomás Jiménez, natural de Caravaca i veí de Potries, qui desitjant salvar la imatge del Crist, la va demanar als encarregats de la crema. Però era tan profunda la preocupació, que només després de pregar i lluitar un bon espai de temps, va aconseguir a la fi que li l’entregaren, però complint amb l’ordre de l’Alcalde, no es va atrevir a portar-la a sa casa, i va ser necessari col·locar-la en el casalici de l’última estació del Calvari. El bon Jiménez, auxiliat per la seua dona Josefa Castillo, va aconseguir construir una xicoteta capella per allotjar-la.
Les obres de l’ermita no es van emprendre, no obstant això, fins que va arribar l’any 1854 i, amb ell, la terrible malaltia de la còlera, que tan profundes empremtes ha deixat sempre en la nostra província. Potries va ser tal vegada el primer poble envaït, a pesar de la seua situació topogràfica. Va començar a demanar el poble que abaixaren la referida imatge, i el senyor capellà va accedir sense resistència a la piadosa demanda. Al cap de poques hores tots els veïns havien ocupat l’església parroquial, on havia d’organitzar-se una important pregària de penitència. Va eixir la processó pels carrers del lloc portant la imatge, vestint el senyor capellà una capa domicili i portant al coll una soga nugada. Els fidels van seguir el seu exemple, i durant la processó va expirar l’última víctima. La fe els havia salvat i la protecció de la Sagrada Imatge quedava evidenciada. Llavors començaren les noves obres, a pesar dels obstacles que oferia el terreny, i sobretot a que la pobresa era general.
Res d’açò va espantar l’Ajuntament i els majors contribuents, que en junta celebrada un 15 d’octubre, van aprovar la formal continuació dels treballs. Cada veí es va convertir en peó, i pobres i rics van contribuir en la conclusió de l’obra, acabant en dotze anys una obra magnífica sense més recursos que la fe d’un poble i la mà de la caritat.
Arquitectura de l’Aigua
La comarca de la Safor es caracteritza per la fèrtil planura costanera que s’estén fins a la mar des de les muntanyes. Unes excepcionals condicions orogràfiques i climàtiques que, al costat del curs de l’aigua que la travessa, el riu Serpis o Alcoi i el seu afluent el Vernissa, han afavorit la implantació d’un sistema d’irrigació que ha fet possible en aquest ubèrrim territori el desenvolupament continuat al llarg de la història de cultius intensius de regadiu. Un sistema hidràulic que articula i ordena el territori, creant el paisatge construït i que, sense dubte, representa l’herència del nostre esdevenir històric, constituint un dels caràcters distintius de la nostra comunitat i que ens identifica com a valencians.
L’aigua es va constituir com un element indispensable que possibilità l’articulació d’un conjunt de construccions, enginys i artefactes per transformar el medi i crear un vertader element de civilització, de cultura. Aquest conjunt material és el que denominem arquitectura de l’aigua. Assuts, pous, séquies, llavadors, braçals, partidors, molins… construccions que formen una part fonamental del nostre patrimoni cultural. A Potries proposem un passeig per conéixer aquestes infraestructures històriques del regadiu. Veuràs humils construccions amb segles d’història, encara en funcionament, i vinculades a l’ús racional i tradicional de l’aigua.
Les aigües de regadiu tradicional o històric de la Safor procedeixen principalment del riu d’Alcoi. Al seu llit, en terme de Vilallonga, s’assenta l’assut d’en Carròs, derivant l’aigua dins la séquia Reial d’Alcoi, que rega portant-la fins al partidor major de la Casa Fosca, prop de Potries. D’allí deriva per la dreta la séquia de Rebollet, que rega Potries, la Font i part d’Oliva. La Séquia Reial prossegueix un poc avall fins a un segon partidor major anomenat la Casa Clara, on es divideix en dos grans braços: la séquia comuna de Gandia, que rega Almoines, part de Bellreguard, Beniarjó, Miramar, Daimús i les partides del migjorn de Gandia, i la séquia comuna d’Oliva, que rega part de la Font, Palmera, part de Bellreguard, Piles, Rafelcofer, l’Alqueria i part d’Oliva.
Cassoleria d’Àngel Domínguez
La terrisseria d’Àngel Domínguez és l´últim testimoni de l’activitat terrissera desenvolupada a Potries durant segles, activitat que descriu la manera de viure i treballar dels nostres avantpassats, així com el seu llegat cultural. Aquesta tradició mil·lenària i forma de viure posa punt final amb la mort d’Àngel Domínguez el 1983, l’últim terrisser en actiu a la població.
Se situa en un sector del nucli urbà on es localitzaven diverses terrisseries, fins a un total de cinc documentades al principi del segle XX, que igual que el sector situat entorn de l’antic carrer Terrisseria, significaven els límits externs de l’antic nucli urbà consolidat, donat el caràcter contaminant d’aquesta indústria.
L’edifici, construït a la fi del segle XVIII, és una casa de dues plantes amb dos cossos i pati interposat. Aquesta amaga baix l’aparença d’una casa de poble tradicional, un gran taller i forn de terrisseria.
L’entrada a la habitatge presenta l’aspecte de qualsevol casa rural de l’època, amb una estança central amb habitacions als dos costats. A la primera navada se situaven els dormitoris.
Continuant endavant, a la segona crugia trobem el centre neuràlgic de la vida familiar que ens permet rememorar com era la vida tradicional al voltant d’una taula i el foc de la llar, on les tradicions orals es transmetien de generació en generació.
Ocupa la totalitat de la segona crugia, i disposa dels elements immobles originals de la casa, com la llar amb la ximenera, la cuina, els armaris del rebost o la canterera, que al costat dels mobles, eines i objectes ens ha permès recrear l’ambient del lloc més vital de la casa, que tenia la funció tant de cuina com de menjador i saló. Es desenvolupen activitats com cuinar, menjar, educar, conversar i jugar.
A la tercera crugia trobem el taller, on es reuneix un conjunt d’aparells i eines propi del procés de producció com el banc i torn de peu, el banc del torn elèctric, el motor elèctric i les transmissions, o el molí elèctric de vernís. També trobem a la part esquerra de la crugia l’ingrés a una petita sala anomenada dipòsit del fang, on s’emmagatzemaven les plaques del fang decantat a les basses.
Més endavant, en travessar la zona del taller eixim a un pati on trobem les bases de decantació i el forn, situat al fons del pati. Les basses de decantació són dos, una, la més alta, és més petita i és on s’aboca el fang i l’aigua, i l’altra més gran i més baixa on arriba el fang mesclat i filtrat per xafigar-lo posteriorment.
A continuació trobem el forn on es couen els perols, cassoles, vidrioles i altres elements de terrissa. Un element fonamental en la indústria terrissera. Està situat al fons del pati, és de tir vertical, també denominat “morú”. Està construït amb rajola massissa, disposa d’un gruixut mur de maçoneria i morter de calç a la part frontal, i dues parts, clarament diferenciades, comunicades a l’exterior per una escala.
La cambra de foc, situada a la part inferior, és un espai rectangular cobert amb una volta de canó perforada, i amb una petita obertura a l’extrem per introduir la llenya i fer el foc. Per damunt se situa la cambra de cocció, espai més menut, circular i cobert amb una cúpula també perforada on, a través d’una obertura, es dipositava l’obra de terrissa per la cocció.
Jaciments Arqueològics
Eneolític – Edat del Bronze
El terme de Potries presenta vestigis arqueològics que donen testimoni de la presència de comunitats humanes, almenys des de l’edat del Bronze. És molt probable que els orígens de la ceràmica a Potries es remunten al Neolític, fet confirmat per l’existència d’un jaciment arqueològic d’aquesta època a la muntanya dels “Penyascos” i d’una necròpolis associada, situada al pla, prop del riu Serpis. La primera referència escrita d’aquest jaciment es deu al veí de Potries, metge rural i arqueòleg aficionat, Simeó Peiró Frasquet. A mitjan segle XX informa d’un primer jaciment a la partida Casa Fosca-Horteta associat als ritus funeraris de l’eneolític, és a dir, ens documenta una necròpolis o cementeri amb una cronologia d’entre 2.500 i 1.500 anys abans de Crist, amb tombes tipus túmul, restes òssies humanes i material lític, destacant tres destrals de pedra polida. Igualment, en aquest mateix jaciment de la necròpolis, situa l’aparició de diversos fragments d’un mateix objecte de ceràmica negra amb una decoració incisa representant motius geomètrics, bandes, triangles. També arreplegà una xicoteta polsera feta amb petxines, apareguda a la Casa Fosca al costat de fragments de ceràmica llisa.
Tenint en compte l’emplaçament geogràfic, les estructures comentades i les restes materials, pareix que estem davant d’un poblat de l’edat del Bronze Valencià amb una cronologia entre el tercer i segon mil·lenni abans de Crist, el qual s’estenia des del cim del tossal dels Penyascos, i segurament també el tossal de la Marta. A continuació fa referència a una troballa fortuïta a la muntanya de Penyascos, que pensem està culturalment i cronològica relacionada directament amb la necròpolis del pla. Es tracta d’un fons de cabanya on van aparèixer junt a les restes d’un mur de pedra, unes maces de pedra polida i altres utensilis igualment de pedra, però també dos bols de ceràmica feta a mà sense coure, als costat de diferents restes de ceràmica, amb les quals van reconstruir un atuell llis sense decoració, de 40 cm. de diàmetre i 22 de profunditat, que disposava de dues anses a cada costat, una situada en horitzontal i l’altra en vertical. Continuant pels vessants dels turons, fins a la planura, abans de la riba del riu, lloc aquest últim també utilitzat com hem vist pel soterrament dels membres de la comunitat. Potser, algun membre d’aquests primers grups assentats al nostre territori durant el tercer mil·lenni abans de Crist, cultivaria les terrasses naturals que s’estenen des dels turons cap a la planura i el riu; segurament caçaria, pescaria o pasturaria el seu ramat al salvatge territori circumdant; però també, degué aprofitar les bones terres i l’aigua que tenia al seu abast per fabricar objectes ceràmics, formava part del seu bagatge cultural des de feia temps. És per això que els considerem els primers terrissers a Potries.
Restes Arqueològiques de la “Campina-Catorzena”
El jaciment de la Campina-Catorzena documenta la intensa romanització dels espais rurals mediterranis al segle I dC. Unes magnífiques condicions geogràfiques, de fèrtils planures i aigües, al costat d’unes condicions climàtiques favorables, possibilitaren l’assentament de nombroses vil·les agropecuàries a la Safor.
Encara que hui molt arrasada, a la vil·la de la Campina-Catorzena cal suposar-li un espai edificat noble com a residència del propietari, al costat de diverses dependències i annexos, com les cases dels servents, els magatzems, corrals, el cup o l’almàssera; però, sobretot, la terrisseria, de la qual queden restes evidents a la partida de la Catorzena.
Aquesta se situa en la riba dreta del riu Alcoi, on els dipòsits de les terrasses fluvials són argiles roges de qualitat, aptes pel seu aprofitament com a matèria primera. La seua producció més representativa va ser la d’àmfores destinades al transport i comercialització del vi i l’oli local, que a través de la mar arribaven en vaixell fins a la península d’Itàlia i Roma. Els tipus més freqüents són els contenidors de vi, producte que degué ser la base de l’economia de la vil·la, mentre que les àmfores per a l’oli estan menys representades, el que fa suposar una producció més restringida d’oli. A més, el registre arqueològic documenta la producció de materials de construcció: teules, rajoles, tubs, etc. així com una àmplia mostra de tipologies de ceràmiques comunes. Són també abundants els fragments de ceràmiques importades i de luxe, sobretot de ceràmica sigil·lada.
Restes Arqueològiques al nucli urbà de Potries
Cap als segles XV i XVI Potries estaria habitat exclusivament per musulmans i estructurat per un nucli urbà d’aproximadament cent cases agrupades al voltant de l’actual Plaça de l’Església, inclosos els carrers de Dalt i Boamit, delimitat al nord pel traçat de la séquia del Rebollet, al sud pel carrer de Dalt, a l’oest pel carrer del Cup i a l’est pels carrers Abadia Vella i Enguix. Eixint del nucli de cases en direcció est, cap a la Font, se situaria el cementiri musulmà ocupant l’espai de l’actual plaça del País Valencià, estenent-se fins al barranc, que des dels tossalets desaiguava cap al nord. Creuant el barranc ens trobaríem amb la “cantereria”, com un espai artesà, edificat a manera de ravalet, extramurs del poble.
Descobriments d’abocadors de restes ceràmiques en l’avinguda de la Constitució (antic carrer Barranc), així com en el carrer Sant Joan Baptista de Potries, testimonien la producció terrissera a Potries.
Tot això ha estat corroborat després de la interessantíssima excavació d’urgència realitzada al carrer Sant Salvador l’any 2000, tot just a l’espai que ocupava l’antiga cantereria del senyor. Les fonts documentals ens parlen de la “cantereria” que com a regalia contribuïa als ingressos de la Senyoria, per tant era monopoli econòmic del senyor, i estava especialitzat en la fabricació d’objectes ceràmics. L’excavació arqueològica ens permeté documentar una part del sector dels forns. Aquests, de planta rectangular, se situaven excavats aprofitant el desnivell d’un terreny argilós, que quedava endurit per l’acció del foc, i estarien segurament alineats per un estret carreró d’accés a aquests. Disposaven de dues càmeres superposades, la de foc i la de cocció i, un d’ells, apareixia totalment reblit de materials ceràmics. Es tracta d’una producció conjunta de ceràmiques de foc i taula, bescuitades i amb coberta vítria, ceràmiques comunes i pintades, a més de formes de sucre i porrons per a abastir les factories de transformació i refinatge de la canya de sucre a la comarca. Els tipus i tècniques empleades ens remeten a una producció consolidada i característica entre la segona meitat del segle XVI i la primera del segle XVII. Amb tot volem destacar la quantitat de formes de sucre, grans i menudes, així com els porrons produïts fins al segle XVII a Potries que, al costat dels d’Oliva, constitueixen una singular producció terrissera al context comarcal.